LA CASA
· Estructura
.PNG)
Carmen i Rafael: Vivien en un poble costaner a Andalusia, a Nerja, molt a
prop del camp (uns cinc minuts aproximadament). Les cases les anomenaven ‘’cortijos’’[1].
Expliquen
que les cases estaven construïdes amb parets de pedra i fang, i estaven
pintades de color blanc a causa del clima tan càlid de la zona. La teulada
estava feta de canyís, fang, i teula. Les bigues que s’utilitzaven eren de
fusta, principalment de pollancre.
El terra era rústic, de fang cuit i pintat. Eren cases
petites d’una planta, però hi solien viure 5 persones aproximadament, i el
nombre d’habitacions era de 2 o 3 depenent de cada casa, i una altra que
utilitzaven com a bany. La cuina i el menjador estaven junts, i no hi havia una
cuina com la que coneixem actualment, l’únic que hi havia era un ‘’chupahumos’’[2]
on cuinaven.
Tenien un petit bany on hi havia un mirall i un petit
moble format per una pica, on allà es posava aigua d’una gerra i l’aigua bruta
anava a parar a un petit cubell.
També a les cases no hi faltaven les quadres[3],
on hi havien principalment, gallines, porcs i cavalls.
Elisa: Vivia a Valladolid i
explica que les cases eren de pedra, arrebossades i pintades amb colors clars.
La casa on vivia estava molt ben situada, al centre, al costat de l’església.
La casa era gran, a causa de què eren molts germans.
Hi havia 3 habitacions a la part de d’alt i unes golfes a
sobre de les habitacions. A la planta baixa hi havia 3 habitacions més, i tenien
una petita habitació que utilitzaven coma cuina on hi havia un ‘’alumbre’’[4] al terra, on cuinaven. Al costat
hi tenien un corral, on hi havia porcs, vaques, conills…
No tenien bany, ho feien tot a la quadra,
s’hi banyaven i hi feien les seves necessitats.
A més, com que no tenien pous a les cases, havien d’anar
a la font del poble.
Joan i Ana: En Joan
vivia a la granja de la Torre Marimón, sobre les vaques i els altres animals.
L’Ana, en canvi, vivia en un petit edifici blanc de 100m2, fet de
pedra, el qual era una fàbrica de maletes. La casa tenia terrassa però no
comptava amb jardí. L’Ana explica que l’edifici tenia quatre plantes: al
soterrani hi havia un taller, un celler i una dutxa; a la planta baixa, el
menjador, la cuina, els lavabos i el dormitori principal (on dormien els
pares); la 1ª planta comptava amb una habitació pels nens; a la 2ª planta hi
havia les oficines de la petita fàbrica i, per últim, a la 3ª planta hi vivien
els amos de la fàbrica.
· Mobiliari
Carmen i Rafael: El mobiliari que tenien
era auster, ja que no es podien permetre el luxe de guarnir la casa com la
coneixem nosaltres.
Tenien l’essencial, al menjador hi havia un taula amb cadires, que estaven
fetes de fusta, i també hi havia una petita taula a la cuina, la qual utilitzaven
per tallar aliments. Allà tenien un cubell que era on rentaven els plats. La
decoració que hi havia a la casa era senzilla, la decoraven amb càntirs i
gerros. També al menjador tenien un armari fet d’obra, les alacenas, que l’utilitzaven de rebost i, a sobre d’aquest
armari, hi havia un fil penjant amb pernils, xoriços, alls, tomàquets…
En les habitacions ja hi havia més mobiliari. Hi podíem
trobar llits, o bé de ferro o de fusta, tauletes de nit, baguls on guardaven la
roba i, en les habitacions dels pares, ja hi havia tocadors i algun petit
armari. Pel que fa a l’interior de la casa, no hi havia portes, sinó cortines.
Elisa: Des del seu punt de
vista, la seva casa estava molt ben moblada. Era senzilla, però tenien el
necessari per viure. A la cuina només hi havia la xemeneia i, a les habitacions,
tenien un llit per dormir i un bagul per guardar roba, que el compartien entre
germans.
Joan i Ana: El mobiliari de la casa,
segons ells, era molt simple i senzill. Als dormitoris hi tenien el llit,
tauletes de nit, un armari i, a l’habitació dels nens tenien també una
estanteria pels llibres. La cuina comptava amb una taula, unes cadires, i la
cuina era de gas. Al menjador també hi tenien una taula amb cadires i una
ràdio. La decoració també era simple i, pel que fa a les cortines de les habitacions
les feia la mateixa Ana, comprant (amb unes 200-300 pessetes)[5]
diversos metres de tela.
· Aparells
Carmen i Rafael: De petits, ells recorden
no tenir llum ni electricitat, de manera que s’il·luminaven amb candi, faroles
o quinqués i utilitzaven oli d’oliva per tal que funcionessin. Si no tenien
metxes utilitzaven draps, que aquests feien la mateixa flama. Tot i així, diuen
que, amb 14 anys, l’electricitat ja havia arribat al poble i, per tant, van
posar llum a les cases.
Rentadora no en tenien. La Carme recorda haver
de rentar la roba al riu i diu que hi havia bugaderies (piscines on la gent hi
rentava la roba), tot i que ella no tenia el costum d’anar-hi.
Tampoc tenien nevera, sinó que anaven cada dia al mercat
a comprar el menjar i el que sobrava ho llençaven als animals.
També expliquen que quan feien la matança del porc,
aquella carn, després de ser treballada, l’utilitzaven per fer xoriço i
botifarres que després eren penjades al fil que hi havia al menjador, o en feien
una mena d’adob amb espècies que guardaven en orzas[6], que feia que la carn es mantingués
comestible durant un temps.  |
| Foto 7: Ràdio de l'època |
No hi havia lavabos, les necessitats es feien a les
quadres. Tampoc tenien aixetes, treien l’aigua dels pous que hi havia a les
cases de sèquies o bé de l’aigua de la pluja, però aquesta l’utilitzaven per
regar o netejar la casa. L’aigua de la pluja l’acumulaven en petit
embassaments.
Tampoc tenien rentaplats, rentaven els plats a mà i
amb cubells. No tenien televisió, ni forn, ni assecadors, però si que recorden
que amb 14 anys ja tenien ràdio.
També tenien unes planxes de ferro, en les que s’hi posava carbó a dins i s’escalfava, per poder planxar la roba.
També tenien unes planxes de ferro, en les que s’hi posava carbó a dins i s’escalfava, per poder planxar la roba.
Expliquen que des de ben petits ja recorden haver vist
càmeres fotogràfiques, però ells no en tenien, i si volien una fotografia
anaven a una botiga on en feien, o bé hi havia gent pel carrer que feia fotos
instantànies.
Els plats eren de ceràmica, els gots de vidre
i les culleres s’enfosquien, ja que no estaven fetes d’acer inoxidable.
A les
seves cases també recorden tenir màquines de cosir.
 |
| Foto 10: Màquina de cosir
No tenien calefacció, però com que vivien en una zona
càlida no la necessitaven gaire i quan feia molt fred utilitzaven la xemeneia
per escalfar-se.
Això sí, s’ha de dir que va haver-hi una evolució al cap
dels anys, i que més tard, quan la Carme i el Rafael ja tenien un 20 anys, les
cases ja començaven a tenir cuines amb piques, aixetes, lavabos, etc.
Elisa: Ella diu que va viure uns
anys sense electricitat fins que va arribar al poble. D’aparells només tenien
una ràdio, i a mesura que passaven els anys es van comprar una màquina de
cosir, cosa que no era molt comú tenir-ne, ja que valien molts diners. A més,
en aquells temps, ells no tenien calefacció i s’escalfaven amb la xemeneia o
abrics i mantes.
HIGIENE I SANITAT
Carmen i Rafael: Ells tenien costum de netejar-se cada dia, no
tenien dutxes, però amb cubells anaven a les quadres i allà es netejaven i hi feien
les necessitats. Utilitzaven un únic sabó en pastilla i moltes vegades per
rentar-se el cabell ho feien amb vinagre. Les dents se les rentaven amb
bicarbonat i, més posteriorment, ja es trobaven a la venda raspalls de dents.
Les pintes que tenien per pentinar-se eren de fusta. L’únic maquillatge que hi
havia eren els pintallavis, ja existien les colònies i també la crema hidratant.
També expliquen que hi havia un producte que es deia ‘’Brillantina’’, que et
deixava el cabell més fi, i l’utilitzaven
molt, ja que la pastilla de sabó amb què es rentaven el cap els deixava el
cabell molt aspre. Pel que fa a la higiene de la roba, deien que se la
canviaven amb més freqüència segons el mes de l’any o l’activitat física que
fessin, però normalment se la canviaven cada 2 o 3 dies. Això si, la roba interior se la
canviaven cada dia i, aquesta, la rentaven al riu o a los lavanderos[7] amb sabó, o de pastilla o en pols.
.PNG)
Diuen que les cases i els plats els netejaven amb
lleixiu i el terra el netejaven amb amoníac. Les parets les pintaven cada any
amb calç viva, el terra el fregaven a mà, i les escombres que tenien eren de
canya. Pel que fa a la sanitat al poble, hi havia un metge, anomenat Don
Ricardo, que pagant sempre t’atenia. També hi havia una llevadora que era la
que assistia als parts a les cases de les embarassades. A més, al poble hi
havia farmàcies, i tenien analgèsics, antiinflamatoris, i altres medicaments,
els quals la majoria eren fets pels propis farmacèutics. L’hospital més pròxim
es trobava a la capital, Màlaga.
.PNG)
Elisa: Els seus germans i ella es dutxaven cada vuit dies, però ella sempre
ajudava a la seva mare a netejar la roba al riu i molts cops aprofitava per
banyar-s’hi. La seva mare era bastant estricta en què els nois i les noies es
banyessin per separat i, en aquells temps, com que no tenien dutxa ni banyera,
depèn de l’estació de l’any, es banyaven amb un cubell dins la cuina o en
una ‘Atesa’[8] situada a la quadra. Aquesta
també s’utilitzava per rentar la roba quan no podien anar al riu o a la font i
la seva mare els canviava de roba cada dia. Anaven a buscar aigua a la font del
poble, que n’hi havia dues. Elles anaven a buscar aigua a la font més propera,
que era la del costat de l’església. L’aigua que n’extreien l’utilitzaven per
rentar-se, beure i cuinar. Per les noies, els dies que tenien la menstruació,
la seva mare els hi donava un drap que l’anava netejant cada vegada que
s’embrutava.
Pel que fa la sanitat hi havia dos metges, però el principal era el
metge Don Anselmo, que quan necessitaves alguna cosa anaves a casa seva o ell
anava a casa de la persona que estava malalta a visitar-la. A més, tenien una
farmàcia, que actualment encara existeix.
Joan i Ana: Cada dia, tota la família es rentava (tant el cos com les dents) amb aigua
calenta (i sabó) que la mare feia bullir a l'estufa de gas, i a l'estiu
utilitzaven la dutxa amb aigua freda. A més, utilitzaven colònia. Quan les
noies tenien la regla havien de fer servir compreses de cotó reutilitzable. La
roba, com és de suposar, la rentaven a mà, i la casa la rentaven amb lleixiu,
amb l’ajuda d’escombres i raspalls.
Pel que fa a la sanitat, hi havia metges de família als quals s’havia de
pagar per visitar, i també hi havia especialistes a l'hospital. De fàrmacs
recorden bàsicament l’aspirina.
 VESTUARI
.PNG)
Carmen i Rafael: Al dia a dia, les dones anaven vestides o bé amb vestit o faldilles, però
mai portaven pantaló. Els teixits que s’utilitzaven per confeccionar aquestes
peces eren el lli, la seda, el tergal , el cotó, etc., i les sabates que
portaven eren espardenyes d’espart, sabates de tela, xancletes de goma (però no
com les que coneixem actualment) i sabates tancades de cuir. Els homes, al dia
a dia solien vestir amb pantaló llarg o curt, segons l’època de l’any, i
portaven principalment camisa, ja que la samarreta no era gaire usual en la
vestimenta de l’home. Els teixits que s’utilitzaven eren principalment lli, pana
o cotó. En el seu armari no predominaven les jaquetes ni els abrics, ja que al
viure en una zona càlida diuen que passaven l’hivern amb pantalons llarg i
jerseis.
Elisa: Els dies de cada dia anaven vestits amb una roba més informal i més
utilitzada.
|
.PNG)
- Festius
Carmen i Rafael: Tenien costum d’estrenar
roba a la festa major del poble. Les dones es compraven vestits elegants i els
homes es compraven també vestits, a part d’estrenar sabates noves. En aquestes
ocasions també anaven a la perruqueria, que no era un acte normal per ells.
Portaven poques joies, però diuen que portaven rellotge i, en el cas de les
dones, portaven cadenes d’or amb alguna verge i arracades.
Elisa: Els diumenges vestien més
arreglats per l’ocasió, ja que anaven a missa.
Joan i Ana: Ells també s’arreglaven
els diumenges per anar a missa, i els nens duien roba de més bona qualitat.
VIDA SOCIAL
Carmen i Rafael: Eren una societat religiosa. La Carme diu que anava a
totes les misses dels diumenges i per Setmana Santa observaven totes les
processons. També expliquen que es van casar per l’església.
.PNG)
Les festes més importants per ells eren:
- LA FERIA: Pujaven a les atraccions (noria[9], caballitos…) i era una festa per a qual estalviaven diners per comprar-se roba nova i per muntar-se a les atraccions, les quals podien costar aproximadament 1 pesseta.
- SEMANA SANTA: Anaven a l’església, seguien les processons, feien la quaresma i també era típic fer bunyols i rosques.
- SAN JUAN: Aquest dia “inauguraven” la platja, també menjaven coques, però no hi havia costum de tirar coets.
- FIESTA DEL CARMEN: Al ser una zona costanera, celebraven la patrona dels pescadors, i era tradició que els pescadors traguessin la verge amb vaixell.
- CASTANYADA: Celebraven el dia de tots sants i tenien costum de menjar castanyes, moniatos i beure anís.
- NADAL: Celebraven ‘’Noche Buena’’ la nit del 24 de desembre, Nadal el dia 25 de desembre i Reis. Feien la Missa del Gall i el Rosari, i per Reis anaven a veure la cavalcada. Els regals que els hi portaven eren bàsicament roba, caramels, alguna nina…
Quan no eren festes assenyalades, anaven al cinema (a
l’estiu era descobert i a l'hivern era cobert), passejaven, anaven a prendre
quelcom (got de vi blanc amb una tapa) i, curiosament, no estava ben vist
banyar-se a la platja si no eren festes assenyalades, per tant no ho feien com
a activitat lúdica.
Elisa: Eren molt religiosos i
cada diumenge assistien a missa. La festa més important per ells era la Festa
Major, ja que l’alcalde feia cuinar un arròs per tots els ciutadans del poble.
En el poble de Mota del Marqués també hi havia molta tradicions
taurines, per això una vegada l’any feien curses de braus, i les dates
coincidien amb la Festa Major del poble.
Altres festes importants per a ella era el Nadal, que ho
celebraven reunint-se amb la família.
.PNG)
.PNG)
Joan i Ana: Ells expliquen que
celebraven totes les festes religioses, els sants, els aniversaris i les festes
del poble. A més, de tant en tant anaven al teatre, a veure sarsuela, cosa que
agradava molt al pare de l’Ana.
FORMACIÓ (ESCOLA I TREBALL)
.PNG)
Carmen i
Rafael: Pel que fa a la formació, els dos van anar a l’escola,
però van adquirir els mínims coneixements i no van fer cap carrera
universitària. La Carmen anava a una escola de noies i diu que a l’escola van
ensenyar-li el més bàsic (llegir, suma, restar i multiplicar). Es veu que en
aquell època les mares deien que les seves filles havien d’estar a casa
ajudant, per això només va estar-hi 5 anys i després es va posar a ajudar a la
seva mare. En canvi en els homes era una mica diferent, ja que en Rafael diu
que ell va estar dels 7 als 11 anys a l’escola del poble (eren escoles
públiques) i que van ensenyar-li el més bàsic, igual que a la Carmen. Ell va
continuar els estudis gràcies a uns tiets seus que se’l van endur durant una
temporada a Tetuan (el Marroc) i, allà, va continuar els estudis (en espanyol)
fins als 14 anys, però degut a què no tenia feina va haver de sortir de Marroc
i va tornar a Andalusia.
Elisa: Al poble hi havia una
escola, formada per sis mestres. Ells anaven a l’escola i hi havia tres classes
pels nois i tres per les noies, classificats per edat i nivell. Cada dia anava
a l’escola i va fer tota la primària fins als 14 anys, de manera que no
treballava durant els estudis, simplement ajudava a les feines de casa.
Joan i Ana: En Joan treballava de
pagès, però tot el sou que guanyava l’havia de donar als pares, per tant va
anar pocs anys a l’escola, però com era un home, va haver d’anar a la mili i allà va assolir uns coneixements
militars, igual que Rafael. En canvi l’Ana havia tingut una millor educació. Va
estudiar fins als 16 anys a les germanes Carmelites i després va voler fer un
aprenentatge de venedora en una fleca.
MENJAR
- Diari
Menjaven fruita de les pròpies collites que tenien o dels
pares que treballaven a l’agricultura, menjaven carn ja que tenien bestiar
propi i també menjaven peix, ja que al ser un poble de costa no tenien problema
per trobar-ne.
Els plats típics que menjaven els dies normals podien ser
‘’potaje de verdures’’, caldo de
brou, el peix el feien o fregit (‘’pescaito
frito’’) o rostit (el tipus de peix era: xanquet, pop, mullus[10],
boqueró, bacallà,…). També tenien costum de menjar musclos o cloïsses. També
menjaven ‘’migas’’(que es menjava els
dies de pluja), pebrots fregits amb
ous fregits, etc.
Per veure bevien aigua o vi de la terra.
Diuen que bevien llet de cabra, que o la treien de les
seves cabres pròpies, o la compraven a persones que tenien cabres.
.PNG)
.PNG)
Elisa: A la seva família mai els havia
faltat menjar, ja que tenien el corral amb els porcs els quals mataven un per any i també tenien
les cabres de les quals en treien la llet, de manera que així feien el
‘’cocido’’, que menjaven normalment amb cigrons, cansalada, pernil, xoriç, etc.
A l’hora de sopar menjaven llenties, arròs o bacallà.
Joan i Ana: Al dia a dia menjaven molta verdura, carn un cop a la
setmana, i molt de peix.
- Festius
Per Setmana Santa a Andalusia era típic menjar cigrons,
mongetes seques i bacallà amb patates.
Com a postres, els dies de cada dia menjaven fruita del
temps, però el dies festius, com ara els diumenges, podien encarregar algun
pastís a la pastisseria. Per nadal era típic menjar polvorons, i per Setmana
Santa era típic menjar “rosquillas” i
bunyols.
Per esmorzar, era típic menjar pa (comprat del matí) amb
oli i cafè i, algun diumenge era habitual menjar xurros. Per berenar es menjava
pa amb xocolata, pa amb oli i sucre, etc.
Elisa: Pel que
fa als dies festius, menjaven el mateix. L’Elisa va viure en l’època de la
postguerra i explica que ella mai havia passat gana, ja que el seu pare
treballava en una fàbrica de farina, de manera que mai els hi faltava pa ni els
altres derivats de la farina. Si els sobrava, la seva mare, cada setmana els
donava el que els sobrava a una veïna diferent, perquè aquestes no passessin
gana.
TRANSPORTS I COMUNICACIÓ
Carmen i Rafael: Normalment anaven als llocs caminant o amb bicicleta.
També diuen que era habitual anar amb cavalls o burros que moltes vegades
tiraven els carros. Més endavant va començar a haver-hi alguna moto i algun
cotxe, però molts pocs, i els portaven la gent amb un poder adquisitiu elevat.
Per anar a la capital havien d’agafar el bus que els portés a Màlaga. Els
carrers, molts, eren de terra, però al final van acabar sent tots de llambordes
o de pedres, cosa que dificultava el pas a alguns transports.
.PNG)
.PNG)
Ells recorden que quan eren petits els aliments els portaven a les
botigues amb carros, però més endavant ja hi havia camionetes que transportaven
els aliments. Es comunicaven per mitjà de cartes o telegrames, si eren temes
més urgents. Amb 14 anys diuen que ja havien tingut ràdio, per tant estaven ben
informats, a la seva manera. També hi havia el diari, on s’explicaven les
notícies principals. Hi havia un ‘’pregoner’’, un home que anava poble per
poble informant del que havia passat als pobles veïns. Dins l’ajuntament també
hi havia un ajudant, que anunciava què passava al poble, donava a conèixer els
actes que s’hi feien i explicava les notícies importants.
Elisa: Habitualment
anaven pel poble o pels pobles del voltant caminant. S’hi havia de moure’s per
Valladolid agafaven el cotxe de línia, com es deia en aquell temps, o sinó
agafaven el correu[11].
Es comunicaven a partir de les cartes. Diu que els
telegrames eren per informar a l’altre gent de coses urgents. També hi havia el
diari, on s’escrivien les noticies principals.
Joan i Ana: A l’hora
de desplaçar-se, en Joan i l’Ana expliquen que ho feien a peu, amb bicicleta o
amb tramvia. Per comunicar-se, ho feien a través de cartes o telegrames.
LLENGUA
Carmen i Rafael: La llengua que parlaven a
Andalusia era el castellà (l’andaluz).
Elisa: La llengua que parlava era el castellà.
Joan i Ana: Tots dos, aquí a Catalunya, parlaven
el català.
BOTIGUES I MONEDA
Carmen i
Rafael:
Expliquen que hi havia botigues, però no tantes com trobem avui dia. Hi havia
botigues on podies trobar-hi tot tipus de productes, des de sabons, algun tipus
de fruita o carn (no hi havia gaire quantitat, ja que no tenien on
conservar-ho). Hi havia el mercat, que estava obert només els matins. Allà
podies trobar-hi peixateries, carnisseries i fruiteries. També expliquen que el
peix es podia trobar en paradetes que hi havia al carrer. Per altra banda hi
havia botigues de roba, però s’ha de dir que eren petites i no hi havia la
quantitat de roba que hi ha a qualsevol botiga actual. Diuen que, amb només 100
pessetes [12], compraven el menjar
necessari per una setmana.
La moneda amb la
que pagaven eren les pessetes[13]. Aquestes es podien
subdividir en rals (4 rals equivalia a 1 pesseta) o cèntims (100 cèntims
equivalia a 1 pesseta i 25 cèntims a 1 ral).
.PNG)
En aquella època hi havia entitats bancàries, però ells
recorden que al poble de Nerja només hi havia un banc , i que no era costum
tenir els diners en el banc. A més, per demanar préstecs la gent no anava al
banc com avui dia, sinó que demanaven els diners a una persona anomenada “prestamista”, persones que deixaven
diners i després els hi havies de tornar. Expliquen també que només
les persones amb un poder adquisitiu elevat tenien
assegurances de salut i de casa, però ells no en tenien de cap tipus.
Elisa: Ella diu
que no hi havia moltes botigues, només una farmàcia. De supermercat no n’hi havia i havies d’anar a
la ciutat a comprar en grans quantitats, o comprar en un vehicle que passava
pels pobles (i que actualment encara n’existeixen alguns) que portava pocs
aliments però els necessaris. A més, cada matí passava un noi i deixava les
ampolles de llet a la porta de cada família.
La moneda que utilitzaven era la pesseta.
Joan i Ana: Ells
expliquen que hi havia tot tipus de comerços, ens els quals havies de pagar en
efectiu (amb pessetes), com ara pastisseries, sabateries, llibreries, etc.
VIGILÀNCIA
Carmen i Rafael:
Expliquen que al poble hi havia poca vigilància. S’hi trobava la Guàrdia Civil,
al centre del poble i a les afores, i pel camp hi havia els guardes forestals,
que eren els encarregats de vetllar el camp. També esmenten que durant la nit
hi havia el “sereno”, un home que vetllava per les cases del poble i que, al
matí, despertava a les persones que li demanaven.
.PNG)
Carmen explica que els seus pares van decidir marxar a un
altre “cortijo” més a prop del poble,
perquè els maquis[14]
anaven a demanar menjar a les cases i et podien censurar si ho feies.
Elisa: Ella diu
que no hi havia ni policia ni Guàrdia Civil, sinó que hi havia un encarregat
que vigilava el poble per tal de que no passés res.
Joan i Ana: Expliquen que hi havia la Guàrdia Civil, i l’Ana, que va
créixer durant la guerra, esmenta que hi havia molts soldats. A més, diuen que
hi havia un home que apagava i encenia les llums de la ciutat.
[1] Finca rústica amb habitatge i dependències adequades, típica d'àmplies zones de l'Espanya meridional.
[2] Xemeneia en català
No hay comentarios:
Publicar un comentario