LA CASA
· Estructura
Carmen i Rafael: Al
arribar a Sabadell, el Rafael i la Carmen expliquen que es van comprar un pis,
que estava al mig de Sabadell. Estava
construït d’obra vista i tenia quatre habitacions, un menjador, un bany, una
cuina i un petit safareig. Calculen que el pis tenia uns 100 m2. En
aquest pis, el màxim de persones que hi van viure van ser 5.
Elisa: No era
gaire gran, encara que al propietari no li faltaven diners, ja que era un home
molt respectat a Centelles. Hi havia un lavabo molt ben habilitat (res comparat
amb com era al seu poble), tres habitacions cadascuna amb el seu llit i amb les
coses necessàries de cadascú, i una cuina molt maca, també amb un safareig.
Joan i Ana: Ells dos,
després de viure en diverses cases on hi treballaven com a criats, finalment
van comprar una casa seva pròpia. Era una casa antiga però gran, i comptava amb
7 habitacions. Més tard, al cap de 18 anys, el poble de Versoix va voler la
casa per fer-hi oficines i a ells els van buscar un pis, en el qual encara
viuen actualment.
· Mobiliari
Carmen i Rafael: Expliquen
que el mobiliari ja no era tant auster, ni tant rústic. Ells consideraven que
era un mobiliari molt més modern, és a dir, a les habitacions hi trobaven llits,
tauletes de nit, armaris i, a l’habitació de matrimoni hi havia un tocador i
una calaixera. Al menjador hi havia un sofà, prestatgeries, amb algun moble de
decoració, una vitrina, una televisió i una taula amb cadires. El bany no tenia
res a veure amb la el de la casa del poble; hi trobaven un vàter, una pica i
una dutxa. La cuina també era totalment diferent, i hi havia una pica, amb
aigua potable, un forn, foc de butà, una nevera elèctrica i armaris per guardar
els estris de la cuina.
Elisa: La casa
estava molt ben moblada. El lavabo estava tot complet, ja que tenia la seva
banyera, la pica, el vàter, etc. Per ella, la cuina va ser un canvi molt gran,
perquè hi havia aixeta, forn, foc, nevera i un rebost.
Joan i Ana: Ells
diuen que la casa estava ben moblada, amb llits, tauletes de nit i armaris a
totes les habitacions; un forn, armaris per guardar els estris, una pica i una
nevera a la cuina; una televisió, ràdio,
sofà, taula i cadires al menjador; i un vàter, una dutxa, una banyera i una
pica al lavabo.
· Aparells
Carmen i Rafael: Diuen que
tenien molts més aparells i electricitat a les cases. Un dels aparells a
destacar era la televisió, que aquesta era en blanc i negre i només tenia 2
canals[1]. També seguien tenint
ràdio. Al bany hi havia un vàter, de manera que no havien d’anar a fer les
seves necessitats a la quadra[2] i es dutxaven a la dutxa.
A la cuina ja no cuinaven amb xemeneies, sinó amb fogons.
Hi havia nevera, pica amb aigua potable, forn, etc. Els estris de cuina es
guardaven en armaris, ja no s’utilitzaven com a decoració de la casa. Un altre
aparell innovador de l’època va ser la rentadora, que no era com la que
coneixem actualment, sinó que hi havies de posar tu l’aigua i només girava el
tambor de la rentadora, i després havies d’aclarir tu la roba. Tampoc tenien
calefacció, s’escalfaven amb estufes de butà o elèctriques, i expliquen que la
calefacció va arribar anys després.
Elisa: Ella diu
que va ser un canvi molt brusc per ella amb tot els nous aparells, ja que al
seu poble no hi havia ni la meitat dels que hi havia a Barcelona. Un exemple
n’era el vàter, ja que al seu poble feien les necessitats al corral. Seguien
fent servir la ràdio, però amb el que es va quedar sorpresa va ser amb el
telèfon, que no el feia servir gaire
perquè en aquella època no hi havia molta gent que en tingués.
Joan i Ana: Expliquen
que com a nous aparells tenien bàsicament la televisió i el telèfon, una nevera
on hi podien guardar el menjar perquè es conservés, i la rentadora, que
evidentment era més simple a com la coneixem actualment.
.PNG)
.PNG)
HIGIENE I SANITAT
Carmen i Rafael: Tenien
dutxes i es dutxaven cada dia. Els sabons que utilitzaven no eren de pastilla, aquí ja van començar a existir
sabons de gel. Les dents se les rentaven amb pasta de dents i un raspall. Per la menstruació seguien utilitzant uns paños [3] com a compreses. Amb els
bolquers del nens feien el mateix, i després el hi posaven una calça de
plàstic.
La roba la podien canviar cada dia, i ja no era un esforç tant gran rentar-la i el sabó que utilitzaven per fer-ho era sabó en pols.
Respecte la sanitat, diuen que tenien l’hospital de
Sabadell, i per coses més urgents o importants també podien anar a l’hospital
de Barcelona.
La Carmen explica que durant els 3 embarassos la va portar
una comadrona, i a l’hora del part, el primer fill el va tenir a casa, amb una
comadrona a la qual pagava i, després,
els altres dos fills els va tenir a l’hospital de Sabadell, sense anestèsia. El
seguiment de l’embaràs es feia sense ecografies, ja que encara no existien els
ultrasons.
A les farmàcies tenien tot tipus de medicaments, des d’analgèsics,
antiinflamatoris, antibiòtics, etc., i a més, a aquí, els mètodes
anticonceptius es van començar a popularitzar.
Elisa: Explica
que hi havia metges. A Barcelona havies d’anar a un ambulatori i el metge et
visitava, i en el cas de que fos bastant greu, venia el metge personalment a
visitar-te.
L’Elisa es dutxava cada dia, li agradava molt sortir, i sempre
anava neta.
Quan les dones tenien la menstruació utilitzaven encara
gasses. Quan l’Elisa es va quedar embarassada va tenir el seu fill Jordi a casa
seva, amb l’ajuda d’una comadrona.
Joan i Ana: Expliquen
que hi havia metges i que acostumaven a dutxar-se cada dia. Una anècdota que
recorden sobre el fet d’entrar al país, és que sempre, quan arribaven
immigrants nous al país, els feien un control mèdic per assegurar-se que no
portessin cap malaltia, com ara la tuberculosi o alguna malaltia contagiosa,
cosa que era molt humiliant. A més, també destaquen el fet de que la netedat a
la ciutat era perfecte, que mai hi havia res per terra.
VESTUARI
- Diari
Carmen i Rafael :
Aquí ja tenien més mudes, a causa de que hi havia més botigues, i seguien
tenint mudes de vestir i altres que utilitzaven els dies de cada dia. La roba
que portaven estava feta de cotó, lli, seda...
Els homes vestien amb pantalons de pana o bé de lli, però
no texans, i per la part de dalt portaven camisa o jerseis, segons l’època de
l’any. Les dones sempre anaven amb faldilla o vestit.
En general portaven poques joies, però diuen que el que
portaven bàsicament era un rellotge, i
algun anell o algun collaret d’or amb alguna verge en el cas de les dones.
Aquí, a més, van notar el canvi de temperatura, ja que
van començar a utilitzar més abrics i jerseis, cosa que no acostumaven a fer a
Andalusia.
Elisa: Ella, els
dies de cada dia anava amb uniforme, ja que treballava de mestressa tots els
dies, però quant sortia al carrer mai anava amb uniforme, sinó que anava amb una
faldilla i una camisa.
Joan i Ana: Els dies
de cada dia vestien amb roba casual, i fins i tot, una mica antiga.
- Festius
.PNG)
.PNG)
Elisa: Els dies
festius anaven normalment al cinema, ja que a la dona del Sr. Sala li agradava
molt anar-hi, i es posaven vestits. Els diumenges s’arreglava més perquè anava
a missa.
Joan i Ana: Tots dos,
els diumenges i festius es vestien amb roba més arreglada, ja que feien festa
amb un “grupu” [4] de catalans que tenien
allà a Suïssa.
VIDA SOCIAL
Carmen i
Rafael:
Continuaven sent una societat religiosa, ja que la Carmen diu que cada diumenge
anava a missa, i que als seus fills els va batejar una setmana després de què
naixessin i tots van fer la comunió..PNG)
.PNG)
Les festes més importants per ells eren:
- NADAL: On es reunien amb la família. No anaven a Andalusia però ho celebraven amb la germana de la Carmen, que vivia a Lleida. Celebraven la Noche Buena[5], Nadal (el dia 25 de desembre) i reis (al 6 de gener). Explica que els reis, als seus fills els portaven o nines, o trens de joguina, o colors...
- SETMANA SANTA: Ja no anaven a veure processons, però diuen que feien la quaresma[6].També expliquen que la tradició de fer rosquilles la seguien mantenint. I celebraven tots el diumenge de rams.
- LA CASTANYADA: Menjaven castanyes i moniatos.
- SANT JOAN: Moltes vegades, per aquestes dates, ja eren al poble començant les vacances d’estiu, i allà, és a dir, a Nerja, celebraven la verge del Carme, típica celebració de pobles costaners.
Elisa: Ella diu
que allà no eren tan religiosos com al seu poble, però ella cada diumenge seguia anant a missa.
La festa més comuna que ella recorda és la Festa de la
Mercè, una de les festes més conegudes de Barcelona, on ballaven gairebé tota
la tarda, menjaven molt i mai els hi podia faltar la seva refrescant llimonada.
També recorda molt el Nadal, on menjaven amb família,
i el fi d’any, ja que sopaven i després
sempre anaven a donar una volta durant la nit, cosa que no era gaire vist els dies
de cada dia.
Joan i Ana: Com era
habitual, ells seguien anant a missa i mantenien una vida social bàsicament amb
els amics espanyols que tenien allà a Suïssa. Recorden sobretot celebrar el
Nadal, on es reunien i feien grans dinars i sopars.
FORMACIÓ
(ESCOLA I TREBALL)
Carmen i Rafael : Explica en
Rafael que treballava de paleta en diferents obres per tot Sabadell, en canvi
la Carmen treballava a casa cuidant dels seus fills.
Per la part de la formació, els tres fills de la Carmen i
el Rafael van anar a l’escola i van acabar la primària, BUB, COU i la carrera universitària.
Per anar a la Universitat, en aquest cas l’Autònoma, o bé anaven amb cotxe, amb
autobús o amb tren, concretament amb els Ferrocarrils Catalans.
Elisa: Ella no estudiava, només treballava de mestressa a casa
del Sr. Sala.
Joan i Ana: En Joan i
l’Ana, un cop van arribar a Suïssa, van començar a treballar de servents per
vàries famílies i, finalment, van trobar una família en la que es trobaven molt
bé per la qual hi van treballar al voltant d’uns 8 anys.
Tot i això, els primers anys van ser difícils, ja que les
famílies per les quals treballaven no volien més nens i l’Ana i en Joan van
haver de deixar la seva filla amb una cangur, de manera que només la veien una
vegada per setmana. Finalment, amb la
família amb la qual van quedar-s’hi molts anys, i que era com una segona
família per ells, l’Ana va treballar molt, tant de cuinera, com de senyora de
la neteja, mentre en Joan feia de xofer. Amb aquesta feina guanyaven 100 francs[7] al mes.
Però en un moment donat, aquesta parella va separar-se i
va ser el moment adequat per l’Ana i en Joan de canviar de vida. Ell va
posar-se a treballar de taxista i l’Ana va deixar de treballar. Llavors van
trobar una casa i amb els diners que en Joan guanyava treballant, van poder
oferir-ls’hi una bona educació a les seves dues filles, la qual era bastant
barata, ja que no es pagava gairebé res (ni material escolar, ni matrícula).
Expliquen que per treballar és necessitava un permís.
L’Ana i en Joan van tenir sort ja que la germana d’aquest últim els va trobar
feina, però tot i això, van estar 5 anys amb el permís B, amb el qual només
podies treballar de la “matière” [8]que havies començat. Si,
per exemple, vas començar a fer de “famme
de menàge” [9]havies
de passar 5 anys fent el mateix i, un cop passats aquests anys, ja rebies el
permís C i podies canviar de “matière”,
sempre i quan paguessis al teu superior una part dels guanys.
MENJAR
· Diaris
Carmen i Rafael : La
Carmen explica que ella seguia cuinant plats típics andalusos, però que també
va aprendre a cuinar plats catalans, com el canelons, l’escudella o el famós pa
amb tomàquet.
De diari menjaven més
potajes, migas o bé verdura, sempre acompanyat de carn o peix. De postre
podien menjar fruita o iogurt , flam...
Per l’esmorzar del dia a dia menjaven un entrepà
acompanyat d’un got de llet o bé llet amb galetes maries.
Per berenar menjaven un entrepà o pa amb oli i xocolata
un iogurt...
Elisa: Com el
feia ella perquè era la mestressa, doncs feia el que a ella li semblava.
Normalment menjaven carn, peix o amanida, ja que era el menjar més comú perquè
el Sr. Sala era diabètic, però molts cops per ella i per la dona d’ell feia
macarrons o arròs. El Sr. Sala sempre menjava bastons de pa.
Joan i Ana: Pel que
fa al menjar, ells dos no estaven gaire acostumats a menjar amb tanta mantega i
tanta llet, com es típic de la cuina francesa i suïssa, però els plats en
general eren bastant simples. Tot i això, també seguien cuinant plats catalans.
.PNG)
.PNG)
·
Festiu
Carmen i Rafael: En cada
festivitat preparaven plats específics, com per exemple per Setmana Santa,
menjaven bacallà amb cigrons, o per Nadal feien carn o peix o bé canelons. De
postre ho solien acompanyar amb turrons o polvorons.
Per esmorzar els diumenges anaven a buscar xurros i
menjaven xurros amb xocolata.
Elisa: Els dies
festius diu que tampoc hi havia gaire diferència ja que, a la casa que
treballava, l’amo tenia molts diners i sempre menjaven menjars bastant
elaborats, perquè s’ho podia permetre.
Joan i Ana: Els dies
festius intentaven cuinar plats catalans, per tal de no pedra la tradició, tot
i així també van introduir plats típics de Suïssa.
TRANSPORTS I COMUNICACIÓ
Carmen i
Rafael: Per dins el poble podien anar a peu, però utilitzaven
l’autobús i el cotxe, tot i que també es podien moure en tren. Expliquen que el
primer cotxe que van tenir va ser un
Seat 600.
.PNG)
Quan ells van arribar a Sabadell, l’any 1964, no hi havia
el carrers asfaltats, molts eren de terra o bé de llambordes, com per exemple
la Rambla de Sabadell. Més tard ja van començar a asfaltar els carrers.
Diuen que es comunicaven amb els amics o els familiars a
partir del telèfon o bé de cartes.
I aquí hi havia televisió, ràdio i diari, que els servia
per informar-se de que estava passant pel país.
Elisa: Si
anaven al cinema, com la dona no podia caminar gaire, per no pujar a l’autobús,
anaven amb taxi. Però ja hi havia cotxes i tramvia.
Es comunicaven a partir de les cartes, o si no amb
telèfon, el problema és que no hi havia gaire gent que s’ho pogués permetre,
per això no podies trucar gaire.
Joan i Ana: Expliquen que per desplaçar-se ho feien majoritàriament amb el cotxe o el tren, i per comunicar-se amb familiars o amics ho feien a través del telèfon o enviant cartes, aquestes últimes principalment per felicitar les festes de Nadal.
LLENGUA
Carmen i Rafael: La
llengua que parlaven a casa i entre ells era el castellà, ja que era la seva
llengua materna. No obstant, no van tenir cap problema d’integració per aquest
fet. Expliquen que quan anaven a comprar
o demanaven algun servei, moltes vegades se’ls dirigien amb català, i ells,
encara que no el parlessin, no els molestava.
Elisa: La
llengua que parlaven amb ella era el castellà, però entre ells, molts cops, parlaven
el català. Ella diu que sempre li parlaven amb castellà i per això no entenia
ni parlava català.
Joan i Ana: La
comunicació oral, per ells, era molt difícil, ja que al no saber gairebé
francès i, a més, pronunciar-lo incorrectament, si per exemple demanaven on era
Versoix, com que ho pronunciaven tal com s’escriu (“versuaics”), la gent no els
entenia. A més a més, els suïssos no volien acceptar la seva mala pronunciació,
i s’esforçaven molt poc a entendre’ls.
Expliquen que Suïssa, en aquella època, era un país que
no tolerava gaire als estrangers, sense arribar al racisme, però no els
acabaven de tractar gaire bé.
L’Ana recorda una anècdota pel que fa a l’idioma, en la
que un dia ella, que només havia estudiat una mica de francès a l’escola,
necessitava mantega i va anar a buscar-la a la botiga, però al demanar-la no se’n
recordava de com es deia en francès. Va dir a la dependenta que necessitava
algun derivat de la llet. Aquesta va preguntar-li si era iogurt o formatge,
però l’Ana va contestar que no, i finalment la dependenta va contestar-li que
el dia que ho sàpigues dir en podria menjar.
D’aquesta manera podem veure quin era el tracte dels
suïssos cap als estrangers. Tot i així, entre ells seguien parlant català.
BOTIGUES I MONEDA
Carmen i Rafael: Expliquen
que a Sabadell botigues no hi faltaven. Podien trobar botigues de roba,
farmàcies, merceries, etc.
Els supermercats i les grans superfícies no existien, hi
havia petites botigues on venien tot tipus de queviures. Per comprar la carn i
el peix anaven a la carnisseria o a la peixateria o bé també podien anar al
mercat a comprar aquests productes.
La moneda que hi havia era la pesseta.
Hi havia entitats bancàries com per exemple la Caja de Ahorros de Sabadell, i aquí ja
no hi havia prestamistas[10],
sinó que les entitats bancàries donaven préstecs a les persones que ho
necessitaven.
A partir d’aquí la gent va començar a tenir assegurances,
ja no era una cosa exclusiva de les persones amb un cert poder adquisitiu.
Expliquen que tenien assegurança de casa, amb la companyia Lepanto, assegurances
de vida, amb la companyia Ocaso, i el cotxe el van assegurar amb Mapfre.
Elisa: L’Elisa
explica que a Barcelona hi havia de tot, botigues, mercats, farmàcies, etc. Hi
havia botigues petites, per comprar peix i carn o si no, anaven al mercat a
comprar altres coses.
També hi havia bancs de diners. A partir d’aquí va
començar a haver-hi assegurances.
La moneda que utilitzaven era la pesseta (1€ = 166’386pta).
Joan i Ana: Expliquen
que els queviures els compraven al mercat o en petites botigues del poble.
Durant aquella època, però, ja començaven a aparèixer els supermercats. Per la
roba i altres coses, generalment es desplaçaven a Ginebra (a uns 6 km del
poble), on hi havia els grans magatzems, com ara “La Placette” o “Grand
Passage”.
La moneda que utilitzaven i que continuen utilitzant avui
dia a Suïssa és el franc suís, ja que és un país que no forma part de la Unió
Europea.
Actualment 1 franc suís equival a 0,81€.
VIGILÀNCIA
Carmen i Rafael: Expliquen
que de vigilància hi havia la policia local de Sabadell o també s’hi podia
trobar la Guàrdia Civil.
Elisa: Hi havia més vigilància que en el poble, ja que a
Barcelona trobaven la policia local i la guàrdia civil.
Joan i Ana: Ells
diuen que allà a Suïssa els robatoris eren poc freqüents, ja que la gent era
molt honesta i si trobaven qualsevol cosa pel carrer de seguida la duien a la
policia. Tot i això, quan algú infringia les lleis se li feia pagar.
No hay comentarios:
Publicar un comentario